1754748257
2025-08-09 13:47:00
Un fet tan insòlit com un atracament a un banc unirà les vides de Brauli Leveroni i Òscar Casas. Junts crearan una agència de publicitat a Barcelona i durant anys viuran «en un cercle virtuós, però també viciós de feina, clients, èxit i diners». La filla d’en Brauli, Edda Leveroni, farà una estada a l’agència de Bianca B. Miller a Nova York per aprendre l’ofici, una estada que li regirarà molts esquemes. Aquest és el punt de partida de Diagonal Manhattan (Columna) de Xavier Bosch, que va encapçalar la llista de les novel·les més venudes el Sant Jordi passat.
Escriure és, per a Xavier Bosch, la felicitat? O va a moments?
Per mi la felicitat no són moments, és un estat de l’ànima que s’ha de valorar d’una manera constant, no depèn ni de rampells, ni de moments ni del que deia Truman Capote, flaixos intermitents com els orgasmes o els esternuts. Per tant, m’ho passo molt i molt bé escrivint i és la meva feina, sí, ho gaudeixo molt i em sento molt afortunat d’haver aparcat la primera línia periodística i haver-m’hi dedicat i que els lectors em facin confiança a Catalunya i fora, i em vagi tan bé.
He detectat molts trets vitals seus a Diagonal Manhattan.
La vida són els ponts que decidim travessar i els que decidim renunciar, com els de la coberta del llibre. En aquesta tria acabem fent el nostre Tetris vital cap a l’altre barri. Sempre hi ha coses de tots els autors en totes les novel·les i qui ho negui menteix. A la motxilla hi portem la família que ens ha tocat, els amics que hem fet, els viatges, els llibres que ens han impactat, les obres de teatre que ens han emocionat, les anècdotes que hem sentit dels amics i tot això ho anem traient, espigolant en la mesura que ho necessitem a favor de l’obra.
Dedica la novel·la al món de la publicitat retratant un temps dolç i gloriós a Catalunya. També, segurament, a Nova York.
Allà ja eren els cracs mundials d’això abans i ho continuen essent. Aquí va haver-hi l’època daurada dels vuitanta i noranta quan van coincidir un grapat de molt bons publicitaris, que hi havia diners per invertir, enginy, una intuïció i una ciència al darrere que feia que, quaranta anys després, els anuncis d’aquell moment, fets a Barcelona, per agències al voltant de la Diagonal, els recordem encara avui.
Fa un elogi de la creativitat.
Sí, era una de les intencions.
I ho fa amb un toc d’humor.
Per tenir enginy s’ha de ser molt esmolat en tot i, per tant, si no tens sentit de l’humor no et dediquis a fer de guionista, publicista… Sense sentit de l’humor, el nostre pas per aquest món seria molt més feixuc del que és. És una eina de salvació.
Per què opta per parlar de la publicitat a Diagonal Manhattan?
Només un crític s’ha adonat que estic fent com un catàleg o fris del món de la comunicació al segle XXI. A Se sabrà tot parlava del periodisme en diari de paper, després vaig parlar de la televisió, dels documentals a La dona de la seva vida, de la propaganda com el periodisme posat al servei d’una mala causa a 32 de març i em faltava la publicitat, la branca millorada o més lluminosa de la comunicació. Al capdavall, vivim del mateix. La matèria primera comuna és intentar, en el periodisme, fer un titular amb quatre paraules que sigui molt cert i llaminer i que engresqui el lector a continuar tirant avall, i més ara en temps dels clics, mentre que el publicista mira amb un eslògan de tres paraules que vulguin comprar el seu producte i no el de la competència.
El perill és que el periodisme no acabi essent publicitat.
És un perill que ja és una realitat, però a la que enganyis dues vegades amb el titular i un clickbait de manual, a la tercera no llegeixen. Jo ja no dirigeixo mitjans ni ho faré mai més perquè ho vaig prometre a la família, però prohibiria fer titulars enganyosos o amb preguntes.
Al llibre planteja la cara A i la cara B de la publicitat.
Els podrimeners dintre dels negocis sempre m’han interessat. Les corrupteles, les comissions, els sobres per sota mà, els xantatges de si et dono aquesta campanya m’has de passar la comissió a mi, res que no sabem i que no veiem al telenotícies cada dia. En aquest món tan lluminós, net i bonic de la publicitat també passa i passava.
Com se n’assabenta?
Parles amb publicistes d’aquell moment i t’expliquen casos com els que surten.
Parla de creatius, però sobretot de dones que es reivindiquen.
Les novel·les s’han de construir a partir dels contrastos: a Barcelona amb els publicistes més experimentats i madurs i amb les dones més joves de Nova York. D’una banda, tenim edat i d’una altra, gènere per marcar la diferència. Volia reivindicar el paper de la dona en el món del màrqueting i la comunicació perquè ha estat molt tapat, com en molts altres àmbits. És veritat que era un món molt masculí, masclista i masculinitzat, però també hi havia dones que feien coses. Chapeau per Mary Welles Laurens que el 1966 va muntar la primera agència de publicitat o per Caroline Jones, la primera dona afroamericana a tenir una agència pròpia als Estats Units. Jo poso a la mestressa de l’agència de Nova York, la Bianca B. Miller, que hagi treballat amb Jones, i hagi après d’ella, s’hagi emmirallat en ella i, a partir d’aquí, fitxa tot el seu equip de dones. Això t’ho permet la ficció, crear móns que no existeixen.
Què li interessava de Bianca B. Miller?
El que m’interessa sovint de molts personatges: què passa quan tanca la porta de casa, tota aquesta seguretat que demostra a la feina esdevé vulnerabilitat en la intimitat. Tots tenim una façana pública i una rebotiga íntima i en les novel·les em serveix com una eina per furgar en la vida privada d’aquesta intimitat. Vaig créixer llegint Simenon, novel·la curta, negra, de frase ràpida i que va directa al coll i m’agradava que tots els personatges, quan es quedaven sols a casa i es miraven al mirall, tenien un patiment i una manera d’entendre la vida que no la podien explicar de portes enfora.
L’Edda a 21 anys té una maduresa que no li és pròpia.
Té la ingenuïtat de l’edat, no té mala llet, però té maduresa, ha crescut molt sola amb un pare absent triomfador, en Brauli, i una mare que ja tindria una novel·la per si sola. En aquest llibre volia explicar el creixement d’un personatge, la descoberta del món, de l’ofici de publicista, però també viure sola en una ciutat diferent i dura com és Nova York, i veure com se’n surt en la vida, la feina, els sentiments, l’amor, la descoberta del sexe, amb un sexe que mai hauria pensat que la podria atraure com és una altra dona. Tot això, avui estaria del tot cancel·lat i en parlarien els diaris: estar als Estats Units, que treballessin juntes, que fos la seva cap i que es portessin vint-i-dos anys.
Crea molts personatges, però les dones són les protagonistes.
Em surt així. Visc envoltat d’una dona amb molta personalitat, que té les coses molt clares abans d’aquesta nova onada feminista; la meva filla, que ja en té dinou, em toca el crostó i, per tant, estic molt conscienciat de la dificultat que heu tingut al llarg de la història, que som molt lluny de la igualtat i que convé, als que tenim una tribuna pública, mostrar-ho, ni que sigui en comptagotes o a través de la ficció.
Des del 2010 porta deu novel·les publicades. Com fa el pas d’una a una altra?
Quan n’acabo una començo una altra. Ara és un moment incòmode, quan estic descartant idees per la següent, que res no m’agrada prou, és el pitjor moment. Quan em digui: vaig per aquí, aquest serà el tema i la trama, aquests els personatges, quan començo a veure-ho clar, encara pateixo. Quan m’ho passo bé és quan començo pel capítol u i faig la primera frase. Escriure és el que m’ho fa passar millor. Tinc clar, des del principi, com acabarà tot.
#インタビュージョルディボッシュ #私たちは皆公共のファサードと親密な束を持っていますそして私は盗むのが好きです