1735290970
2024-12-27 05:30:00
«La història del Teatre-Museu Dalí és allò que es va fer, però també el que no. Es creu que el museu és el 50% del que Dalí va pensar», explica el filòsof Max Pérez. En el tinter es van quedar molts projectes: per impossibles o esbojarrats, com una corrida de toros amb Ángel Peralta al pati del futur museu, per manca de recursos o de temps… «Alguns eren una autèntica obsessió per ell», admet el periodista Josep Playà tot recordant la vidriera hipercúbica plegable que li va proposar a Emilio Pérez Piñero per tancar l’arcada que separava l’espai sota la cúpula del pati al descobert. Tot i la sobtada mort de l’arquitecte, Dalí no va deixar d’insistir, fins i tot quan ja estava malalt. Un altre projecte majúscul no realitzat va ser quan, després d’assistir a la representació del Misteri d’Elx, va encarregar una font a Carles Buigas que el pintor volia instal·lar al mateix pati del museu: tindria un brollador que arribaria als 200 metres d’ d’altura, una «font lluminosa que substituiria la luminotècnica dels focs artificials d’Elx i Figueres seria l’escenari i els tres dies del triomf del misticisme vertical del poble espanyol».
ダイ美術館でこの本を紹介する二人の著者。 / Jordi Blanco
Sobre aquests dos projectes, però també uns quants més, Max Pérez i Josep Playà en parlen a bastament a Història del Teatre-Museu Dalí de Figueres que ha publicat l’Ajuntament de Figueres i el Museu de l’Empordà i que es va presentar la setmana passada sota la cúpula daliniana. El llibre, que inclou tot d’articles d’especialistes, vol ser, en paraules de la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes, «un homenatge de la ciutat al pintor», un artista que «tenia un full de ruta claríssim», però que per poder-lo dur a terme li va caldre la complicitat d’un munt de persones del territori, més enllà dels polítics. És per això que Pérez i Playà han volgut que el llibre, i l’exposició paral·lela a la Sala l’Escorxador, que es pot veure fins al 9 de març, esdevingui un reconeixement «a la feina d’industrials i artesans». El llibre està farcit, doncs, de noms de persones sense les quals el museu no seria com és ara: el contractista d’obres Benito López, el granadí, qui, entre altres tasques, va preparar i fixar els pans de crostons de la façana de la Torre Galatea; el motlle, però, el va fer Bartolomé Toledo, a qui Dalí anomenava en Plàstics, i que també es va encarregar de fer els ous de polièster i els maniquins daurats de la cornisa, els soldats romans amb barres de pa al cap de la façana i l’esclau de Miquel Àngel. Altres personatges esmentats són Joan Samaniego, Francisco Cruanyes, especialista en polièster o el ferrer Joan Quintà. Entre els industrials hi havia Indústries Fita, la fusteria Bosch, la tapisseria Lluís XV, Transports Padrosa, entre altres.
Un altre dels projectes que no van veure la llum, però que Dalí tenia molt d’afany perquè fos possible, era dedicar una sala d’homenatge al museu al seu primer professor de dibuix, Juan Núñez-Fernández, fundador de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Figueres. «Tenim documentats tots els esforços que fa Dalí per posar-se en contacte amb la família i citem les cartes al llibre», explica Pérez. En aquest cas, l’impediment va ser «la dificultat per aconseguir obra».
Una escala imperial gegantina
Durant la recerca, els dos investigadors van trobar un altre projecte de grans dimensions que no va arribar a bon port. Es tracta d’una escala imperial gegantina que havia d’unir l’antic pati de butaques i l’escenari segons disseny de l’artista romanès Horia Damian. A l’exposició s’exhibeix una fotografia de la primera maqueta que preserva l’Arxiu Municipal de Figueres. D’aquell projecte que no va tirar endavant en queden petjades en el mateix museu: unes boletes de vidre blaves que havien d’anar a la porta i la rampa -havien de ser 200.000- i que es poden veure a la vidriera actual.
Josep Playà i Max Pérez també han rescatat un altre projecte no completat: la recerca que va emprendre Salvador Dalí d’un oli sobre tela de grans dimensions de Ramon Martí Alsina, ‘El gran dia de Girona’ (1863-1864) que volia posar al seu museu. «Dalí no el trobava l’any 1973 perquè estava al magatzem del Museu Municipal de Belles Arts (actual MNAC) a l’espera d’una restauració», detallen els autors en el llibre. Una restauració pendent des de feia més de tres dècades i que li va caldre esperar-ne quatre més perquè es fes realitat. Actualment, la peça es pot veure a l’actual seu de la Generalitat de Catalunya a Girona, l’antic Hospital de Santa Caterina. «La gràcia sempre de Dalí és que de cada peça pots anar estirant el fil i aquest llibre obre camp a molta recerca», confirma Playà. Durant la investigació, reconeix el periodista, se’ls van obrir molts interrogants respecte al perquè no es van fer aquests projectes, entre ells que era el mateix Dalí «que canviava d’opinió sobre la marxa».
Un cartell que es va esfumar
Tant el llibre com l’exposició que han ideat obre portes a indagar i estirar el fil de misteris ben curiosos. És el cas d’un cartell que va fer Dalí per publicitar el seu museu, una obra de grans dimensions que va desaparèixer «segurament a causa de la pluja i la tramuntana». A la premsa, però s’informava de com es va despenjar per «restaurar-la». La realitat és que es va esfumar. Només en resta una fotografia, ara tot un tresor, que a l’exposició dona la benvinguda als visitants i la imatge de la perfomance que va fer Dalí, amb una model nua coberta de pintura.
[–>
Un altre tresor que sí que ha aparegut i que es pot veure a l’exposició arriba directament des del despatx de l’arquitecte Òscar Tusquets: un plànol sobre perspectives i detalls de la sala Mae West, del 1974, que tenia penjat a casa i que mai havia ensenyat. De fet, va existir una versió a color que el mateix Tusquets va vendre i s’exhibeix actualment en un museu a Chicago.
#ダリ美術館ブック #サルバドールダリの果たせなかった夢