1720259091
2024-07-06 06:44:55
Passen els anys i els concerts de Patricia Lee Smith segueixen sent tot un incendi d’origen desconegut que devora escenaris i cors. Sense l’arrogància juvenil dels inicis, però amb la passió intacta. En la seva enèsima visita als jardins del Palau de Pedralbes (aquesta vegada sota la marca del festival Les Nits de Barcelona), la cantant i poeta nord-americana va reivindicar una vegada més el seu lloc entre la reialesa de la música popular amb una actuació d’altíssim voltatge emocional i polític, a mig camí entre l’apoteosi rock, la lliçó magistral i la cerimònia xamànica.
Secundada amb brillant solvència per un trio format pel seu fill Jackson Smith (guitarra), Tony Shanahan (baix, teclats i cors) i Seb Rochford (bateria) i fent gala del seu proverbial domini escènic (aquestes mans com ocells), Patti va sortir a menjar-se la nit ja des del principi, amb una ferotge interpretació de Summer cannibals, a la qual van seguir el lúbric reggae-rock de Redondo Beach, del seu llegendari primer àlbum, i la invocació ritual de Ghost dance, que va ofrenar “tota la gent que es veu obligada a abandonar la seva terra”. Immediatament després va arribar la ineludible menció a Bob Dylan, aquesta vegada en forma de versió abreujada de la molt poc òbvia Man in the long black coat, una manera de recordar-nos que ella és la més fiable guardiana de la memòria d’aquesta estirp de rockers poetes que avui sembla condemnada a l’extinció.
Després de Cash y Nine, aquesta amb dedicatòria al promotor barceloní Gay Mercader, que va ser el primer a portar-la a la ciutat, van tornar les apropiacions de material aliè amb una sorprenent lectura del Summertime sadness de Lana del Rey, que Patti va presentar com un tribut al seu difunt marit, Fred Sonic Smith (que fos guitarrista de MC5); un recés de calma i melancolia abans que el rampell de Because the night, aquest himne a l’amor que sembla tenir en custòdia compartida amb Bruce Springsteen, desencadenés un joiós èxtasi entre el públic. En aquest punt, la cantant es va retirar de l’escenari per donar una treva a la seva d’altra banda esplèndida veu i va deixar que els músics mantinguessin viva la foguera amb una pirotècnica versió del Fire de Jimi Hendrix.
[–>
Homenatge a Kurt Cobain
[–>
Inaugurant el tram final, un clàssic de bellesa immarcescible com Dancing barefoot, una emocionant revisió de Peaceable kingdom, amb diatriba en defensa del poble palestí (i crits de “Free Palestine” a les grades), i l’esgarrifança apoteòsica de Pissing in a river, per desembocar en About a boy, cançó d’homenatge pòstum a Kurt Cobain amb final incandescent, i en una catàrtica interpretació del nirvanesc Smells like teen spirit, amb Patti Smith, desbocada, reivindicant l’esperit adolescent des dels seus majestuosos 77 anys davant un públic entregadíssim que feia estona havia abandonat la posició sedent. El bis, amb una Gloria tan imparable com fa 49 anys (un raríssim prodigi), va resultar tant previsible com altament satisfactori. “Beveu aigua i que Déu us beneeixi. Us estimem”, va cridar a tall de comiat. Que torni al més aviat possible.
#パティスミス炎は燃え続ける