1711333175
2024-03-24 05:30:41
Cristina Masanés admet que, malgrat que a «Marxarons», la figura del pare, que va patir un vessament cerebral, hi és molt present, allò que li interessava explorar en aquest nou llibre era la relació que tenen els humans amb el llenguatge «i el punt de misteri» que conté, sobretot, quan una persona se’n queda sense, d’un dia per un altre, i ningú, ni tan sols la ciència, en sap donar raons ni explicacions.
Vostè parla de misteri.
Ho és, com construïm el món a través de paraules és un terreny inexplorat o una zona misteriosa, perquè ni des de la medicina, ni la neurologia hi ha massa respostes.
En el llibre plasma aquest viatge lingüístic viscut pel seu pare.
Explico totes les aventures lingüístiques -què passava amb els verbs, amb la firma, els noms- més endreçat tot i que aleshores es vivia desordenat. Era tan significatiu que m’ho anava apuntant pensant que algun dia ho hauria d’escriure. Van passar uns anys i m’hi vaig posar. I tot el que eren com accidents lingüístics m’ha servit de matèria narrativa.
Hi ha un moment en què enumera i descriu alguns efectes d’una afàsia com la pèrdua dels noms; inventar-se paraules i repetir-les sovint; utilitzar mots de llengües apreses d’adult, però perdre les d’infància…
El que explico és molt comú, però quan és la primera vegada que ho vius…
Com va ser el procés d’escriptura de Marxarons?
Tenia les llibretes en les quals havia anat apuntant i vaig buscar un ordre, una estructura, però em vaig adonar que, a l’hora de trobar la veu, estava intentant donar paraula a algú que justament no la tenia. No volia inventar-me res, fer-li dir al pare el que no va dir, no volia fer cap impostura. Quan ell va morir, vam trobar un petit diari d’alpinisme que havia fet de jove. També unes cartes i unes fotografies de sortides a la muntanya i és curiós que quasi no hi ha dones. Tot dins una capsa, perquè ell no guardava massa res, no mirava el passat, sempre endavant. I aquí vaig trobar la seva veu, la d’altres moments de la seva vida, la seva paraula.
En el llibre, dividit en onze capítols amb noms de cims, utilitza l’alpinisme com a metàfora de la seva vida i la seva situació.
Una metàfora que va recorrent tot el text fins al final quan dic que la vida li va posar al davant fer el cim impossible, l’Everest, que és tornar a aprendre a enraonar o viure sense paraula. I no el va fer.
El títol Marxarons és un mot que el seu pare va inventar.
Sí, i el va anar repetint durant un temps. Ell deia marxarons amb una fonètica ben catalana, però que era un calc del marcherons francès. I em va sorprendre que tingués a veure amb avançar, marxar, anar endavant, com si una paraula inventada condensés una manera d’encarar la vida.
La vida i tota aquesta etapa.
No crec que fos una cosa pròpiament d’ell, perquè imagino que tothom que pateix una afàsia el que vol és tornar. En el seu cas, el primer any i mig, com ell estava bé, encara tenia intenció de tornar a parlar i va fer molt treball amb la logopeda. Les seves llibretetes m’han anat molt bé i tots els exercicis que anava fent. Era un treball lentíssim i duríssim, feien classes molt curtes perquè neurològicament és esgotador. No avançava, però ell ho intentava amb insistència. Després, el seu cor es va anar complicant i la parla va ser l’últim. Penses, quan un nen aprèn a enraonar ho fa com un joc i el llenguatge creix sol, però quan l’has tingut i el busques, el vols recuperar, és com picar contra un mur perquè ja saps què busques.
Quins dubtes li generava això?
El més gran era que si ell no trobava les paraules per dir i articular, a escala mental disposava del concepte? Sap que això (assenyala una ampolla) és aigua, però no li surt el terme o bé, com que no té la paraula, mentalment no disposa ni del concepte? I continua sent un misteri, tot i que tot apuntava que sí, que sabia exactament de què es tractava, però no articulava.
Quina frustració.
Totalment. Els últims mesos només verbalitzava dues paraules per relacionar-se amb el món. El més impressionant és que, de tot l’univers lingüístic que tenim, la seva ment va seleccionar la que té a veure amb la necessitat física i amb el vincle, l’agraïment, amb el t’estimo, gràcies. I, amb això, sí que pots anar vivint.
Quan no hi ha llenguatge, altres coses prenen importància.
Sí, la mirada passa a ser el més important, tocar els altres, és l’emoció que abans no hi era. I t’adones que el llenguatge tampoc és tan fonamental tot i que t’aïlla molt perquè no hi ha lectura, cinema, televisió, ràdio, res. Sí que tens la música, que fa un paper molt important.
Va llegir molt sobre l’afàsia?
Sí, i en fer-ho em vaig adonar que n’hi havia una varietat infinita. Hi ha persones que deixen d’utilitzar noms comuns i no poden mantenir una comunicació amb ningú, però són capaços de dir sèries de paraules de tirada; gent que perd el verb, la idea d’acció. I et preguntes, quin és el funcionament del cervell? En sabem tan poc. És la sensació de misteri de la qual parlàvem, no la vam perdre mai, no acabaves de veure mai clar.
I tot el que pensava era una intuïció.
Tot, absolutament. És la idea que vivim, en bona part, a través del llenguatge, però aquest està construït sobre una base que no coneixem.
És un regal dels humans.
Totalment, que no vol dir que siguem ni més ni menys feliços.
En la història aporta pinzellades de la vida del pare.
Alguns lectors han vist un retrat generacional. No hi comptava, però és cert. També faig pinzellades a la història del país perquè no me’n sé estar. Els anys de dictadura expliquen moltes coses.
No hi ha ficció en el relat.
[–>
En altres llibres que he fet hi ha hagut molta recerca. Aquí no n’hi ha, en el sentit que no vaig a entrevistar a algú o recullo històries de vida, documentació o arxiu, sinó que agafo unes llibretes i unes cartes. Potser és que a mi no m’agrada ficcionar, perquè sempre necessito partir de la realitat. A més, la vida em sembla prou meravellosa per haver de fer ficció, diu tant i té aquests plecs tan curiosos que em fixo en aquestes coses.
#造られた言葉には人生との向き合い方が凝縮されている