映画の永遠の古典

S’ha posat de moda, i és una gran notícia, reestrenar en cinemes alguns clàssics moderns amb el pretext de l’efemèride. Si fa unes setmanes podíem anar a veure en pantalla gran Retorn al futur, la millor i més influent pel·lícula d’entreteniment dels 80, ara és el torn d’una altra de les imprescindibles d’aquella dècada. Per què paga tant la pena Els Goonies i per què continua instal·lada a l’imaginari col·lectiu? No és, només, una qüestió de militància dels que la vam veure al cinema quan teníem l’edat dels seus protagonistes. Els Goonies s’ha guanyat la categoria de clàssic, i amb ella l’eternitat, és perquè és una pel·lícula excel·lent que es va avançar al seu temps en nombrosos aspectes mentre reivindicava, amb una vehemència entranyable, el llegat de l’aventura clàssica. A banda de la seva irredempta condició de film dinàmic, imaginatiu i divertíssim ha perdurat perquè tracta un tema ara molt d’actualitat (la possibilitat d’un desnonament), aborda el conflicte entre generacions (aquests pares que no confien en la maduresa dels seus fills), s’endinsa en una trama pròpia dels nostres llibres d’estiu (un mapa, unes grutes i un vaixell del tresor), celebra la diversitat amb un entusiasme contagiós (la impagable amistat entre Gordi i Sloth) i, el més important, pots agradar a públic de totes les edats. És cinema fet amb convicció per tres homes que ens han fet estimar el cinema: el director Richard Donner, el guionista Chris Columbus i el productor Steven Spielberg. Quan els protagonistes diuen Goonies never say die hi veiem representada una manera d’entendre la vida a través de la pantalla gran. Per això tornar-la a veure en una sala de cinema és un acte de retrobament amb els nens que encara som.