1738423200
2025-02-01 09:06:00
La soprano (Fort Lauderdale, EUA, 1988) no porta corona però és la nova reina del Liceu. El teatre s’ensorra després de cada ‘Traviata’. El públic ovaciona la seva impressionant interpretació de Violetta Valeri perquè Sierra ho té tot, capacitat vocal i actoral, i joventut i bellesa, que van com un guant a la cortesana que dona títol a l’òpera de Verdi. Tot i que avui acaba les seves funcions, tornarà l’abril amb un concert amb Pretty Yende i l’òpera ‘La sonnambula’, i al juliol, amb ‘West Side Story’ en versió concert.
Li fa pena haver d‘acabar les funcions al Liceu?
Això és una cosa que sempre passa, especialment quan les funcions desperten tant entusiasme. M’entristeix no només deixar d’actuar, sinó deixar aquesta ciutat. M’ho he passat molt bé disfrutant de l’hivern barceloní, molt més amable que a la resta del món.
S’ha convertit en la nova reina del Liceu. Quins aplaudiments i bravos li han dedicat!
(Riu.) Em sento plena de gratitud per la resposta del públic. M’entusiasma veure que estic arribant a un dels meus principals objectius. Sempre he volgut ser una servidora de l’òpera, però també una guerrera per lluitar per ella. No es tracta només de mantenir l’òpera viva. Vull que continuï florint i inspirant la gent com em va inspirar a mi. Per impactar emocionalment els espectadors has d’entregar-te completament i donar-ho tot en escena. ¡L’òpera ha d’entusiasmar!
La primera vegada que va escoltar una òpera ja ho va sentir?
Totalment. L’òpera va canviar la meva vida. Tenia 10 anys quan vaig veure la meva primera òpera i vaig decidir que m’hi dedicaria. És una mica estrany per a algú tan jove, però jo vaig sentir que aquella emoció i increïble profunditat s’apropiaven de mi. Em va impressionar que la música pogués penetrar de tal manera. Anava directa a la meva ànima.
I això és el que li va passar amb una gravació en VHS de La bohème, que ni tan sols va ser un espectacle en directe.
Era la producció de Franco Zeffirelli que encara posen al MET i que interpretaven José Carreras, Teresa Stratas i Renata Scotto amb James Levine com a director de l’orquestra. Un dels meus somnis, precisament, és debutar en el paper de Mimì amb aquesta producció i a Nova York. Ja ho he parlat amb Peter Gelb, el director del MET, i hi està d’acord, però no puc dir-ne res més.
Amb quins altres rols somia?
Cantaré Desdèmona en algun moment, i Maria Stuarda. També tinc previst Anna Bolena. Però vull continuar cantant més vegades Violetta, Manons i fins i tot mantenir papers de repertori més lleuger, que m’encanten, com Adina i Amina, amb la qual pròximament tornaré al Liceu.
La seva veu s’adapta a una gran varietat de compositors, com Verdi, Bellini i Mozart, però també ha cantat òpera francesa i alemanya.
M’interessa mantenir la flexibilitat. És important per desenvolupar la tècnica. Però m’encantaria fer Manon Lescaut, Tosca i Madama Butterfly. Calculo que ho faré quan tingui ja els 40 anys. Cal esperar.
Ja havia vingut abans al Liceu, però mai havia despertat la bogeria que ha generat la seva Violetta. Quina connexió hi ha entre vostè i aquest personatge?
Amb ells em puc identificar en el descobriment de l’amor i com et pot arribar a canviar. L’amor és capaç d’alterar la teva percepció de la vida i d’allò que esperes d’ella. Però el canvi més important arriba quan el perds. A mi m’han passat totes dues coses. Totes les experiències que vivim ens canvien, evolucionem. Per desgràcia, Violetta no pot fer-ho perquè la malaltia se l’emporta. Aquesta és la tragèdia.
Per més natural que sembli, el que fa en escena no ho és.
En absolut. És fruit de molt treball, de viure la vida, de tenir moltes experiències i de no tenir por de mostrar alguna cosa d’això en escena. Tenir por pot afectar la teva veu i, en conseqüència, complicar el teu rendiment.
Quin és el secret per arribar a aquesta desimboltura i seguretat en escena?
Treballar molt i no confiar-se, així de simple. Sempre estic aprenent. Mai he deixat de veure el meu professor ni d’escoltar els meus mentors. Has de ser humil. No donar res per descomptat. Tenir èxit i sentir-se admirada és magnífic, però no t’has de deixar portar pels cants de sirena. Pots convertir-te en arrogant quan et creix l’ego.
Qui o què l’ajuda a mantenir els peus a terra?
Els meus professors, especialment Kamal Khan, el meu coach vocal des de fa 23 anys. Vam començar quan jo tenia 13 anys, a Florida. Ara viu a Nova York, com jo. Tots dos pensem igual. El meu objectiu no és convertir-me en una diva. Tampoc vull ser una estrella ni ser el focus d’una producció. L’òpera ha d’inspirar la gent. Em vaig convertir en cantant d’òpera per servir a aquesta gran forma d’art, perquè l’òpera sigui viva, brilli i progressi.
Montserrat Caballé també deia el mateix.
I tenia raó. En el moment en què et serveixes només a tu mateix, hi ha una cosa que es perd. L’òpera és molt més gran que jo, que Caballé i que tots els grans. Cal tenir aquest sabor especial perquè el públic continuï entusiasmant-se.
Els musicals també li agraden. El seu primer disc es diu There’s a place for us (2018). Què significa per a vostè aquesta frase d’una balada del musical West Side Story?
Vaig fer aquell àlbum el 2017 com a reacció a l’elecció de Donald Trump el 2016. Eren temps aterridors per a mi i la meva família, perquè els meus pares són emigrants. La meva mare és portuguesa i el meu pare descendeix de porto-riquenys i italians. M’espantava l’agressiu llenguatge de Trump que dividia la gent. Aquest disc és un reflex del que jo em proposo com a persona, és un reflex de la meva història, del que soc. I si vaig triar aquest títol és perquè realment crec que, com diu la cançó d’aquest musical en què s’enfronten dos bàndols, els porto-riquenys i els americans, hi ha un lloc per a tothom en aquest planeta. I ho trobarem si ens unim i lluitem contra la violència, l’agressivitat i la gent que vol dividir-nos. Cal buscar l’harmonia.
Però no és habitual, sobretot a les xarxes socials. I Trump ha tornat al poder. Ha pensat a traslladar-se a Europa?
Quan una cosa surt malament, rendir-se no és el més encertat. Mai abandonaré un país que ha alimentat els meus somnis, que m’ha permès no només estudiar òpera, sinó que ha acollit els meus pares. Sense ells, jo no existiria. ¡Hi ha tanta bellesa als EUA i gent tan magnífica al meu país! Persones diferents, cada un amb les seves esperances i somnis. I això és l’important, perquè Trump passarà. Els nord-americans són els que tenen el poder més enllà de qualsevol president. Ara toca estar més units i no rendir-se. No donaré l’esquena al meu país.
#私たちは暴力攻撃性そして私たちを分割したい人々と戦う必要があります