1756934042
2025-09-03 15:04:00
«No estàvem morts, ens havien amagat», li diuen els seus pares a la protagonista de‘Romería’ en una escena onírica. La frase resumeix la clau col·lectiva de la pel·lícula?
En el guió inicial crec que la frase era ‘no estàvem morts, només ens havíem amagat’, que sortia d’un somni que vaig tenir una vegada en què em trobava la meva mare i em deia ‘no estava morta, m’havia amagat’. En el procés d’edició es va fer evident que havia de ser ‘ens havien amagat’. És el que va fer la família de ‘Romería’ amb el seu fill, però també és el que ha fet la memòria de tots. L’estigma de l’heroïna i de la sida ha fet que no es parli de totes aquestes pèrdues i del dolor que van causar. D’alguna manera, els tenim amagats.
Considera que hi ha un silenci social i cultural sobre la crisi de l’heroïna dels 80 i els 90, que es va encavalcar amb la de la sida?
I oficial també. Hi ha tantes coses que encara no se saben. D’aquí les teories que diuen que mentre aquests joves estaven en les drogues, no estaven en política. Però més enllà d’això, hi ha un silenci, potser involuntari, causat pel dolor i el tabú. Quan jo sento que és una generació clau per entendre on som ara, que va trencar absolutament amb els valors d’una societat molt conservadora i amb una dictadura llarguíssima, i que va intentar abraçar la llibertat i aportar idees més progressistes. Va arribar l’heroïna, que van viure des de la innocència de no saber quins resultats podia tenir, i després la sida, que va ser tractat com si els malalts haguessin fet una cosa dolenta. En realitat, bàsicament, van tenir la mala sort de no saber res sobretot això. Alguns en van sortir, molts no. Sento que a aquesta generació no se l’ha valorat com s’hauria.
Les drogues em fan molta por i no he provat mai res, per tot el que van provar els meus pares
Va contactar amb amics dels seus pares? Perquè d’algunes coses solen saber més que les famílies.
En aquest cas, sens dubte, sobretot de l’època de la qual jo tinc dubtes, que és de quan estaven junts. La família m’ha pogut explicar coses de després i d’abans, però aquell moment de, bé, la festa que van viure, només me l’han pogut explicar amics. El que passa és que molts estan morts.
Eren reticents a parlar?
Amb qui vaig parlar, no, però se’ls feia estrany parlar-ho amb mi de sobte. Era com obrir una part de la seva memòria que no estan acostumats a revisitar. Hi va haver qui no va voler parlar.
En quin ambient es movien els seus pares?
Tinc la sensació que eren moderns. Crec que la meva mare quan era molt jove era més hippy, però ja després va entrar en la moguda moderna, que a Vigo era potent. Fins i tot hi va haver una espècie de campanya boja d’agermanament de les mogudes de Madrid i Vigo.
L’abordatge artístic de l’heroïna sol ser tremendista i sòrdid o, més aviat, idealitzador. Quin acostament ha buscat vostè?
Un punt mitjà. Una vegada em van dir que vaig néixer vacunada amb el tema de les drogues i és veritat. Em fan molta por i no he provat mai res, per tot el que van provar els meus pares. Per experiència pròpia estic molt lluny d’entendre l’addicció. He llegit molt i he vist moltes pel·lis, i és veritat que en gairebé totes és una espècie de descens als inferns del qual no surt ningú. Són pel·lícules cruels i sòrdides. Però, per exemple, la meva mare ho va deixar i em va tenir a mi, tot i que després va arribar la putada de la sida. Crec que hi ha altres maneres de viure l’heroïna. Vaig parlar amb gent que va estar enganxada poc temps i fins i tot hi ha gent que funciona consumint cada dia. Per a mi sempre serà un enigma, i si els meus pares estiguessin vius ho continuaria sent perquè tampoc m’explicarien una veritat absoluta. L’important, i això ho parlem molt amb l’equip, era trobar un punt que no fos massa cruel ni idealitzat. I que no jutgés i que fos des d’un lloc lúdic que sento que és des d’on tot va començar per als meus pares. Després l’heroïna es carrega moltes coses. Però la cosa lúdica d’abraçar el moment, viure, el provar coses, m’interessava mostrar-la.
De sobte, ‘Bailaré sobre tu tumba’, de Siniestro Total, va cobrar tot el sentit del món per a ‘Romería’
La cançó ‘Bailaré sobre tu tumba’, de Siniestro Total, dona peu a un número musical que reflecteix les cares A i B de la relació entre modernitat i heroïna en els 80, una espècie de loteria sinistra. Com va anar a parar a ‘Romería’ aquesta cançó, que no té res a veure amb l’heroïna?
Sempre, quan escric, em poso música per entrar en ambient, i per a ‘Romería’ vaig escoltar música dels 80. De sobte, aquesta cançó, que ja havia sentit, va cobrar tot el sentit del món per a ‘Romería’. Jo estava buscant una imatge que resumís de manera gràfica que la pel·lícula no és només la història de dos personatges, sinó la de tota una generació, i que ho fes una mica de manera poètica. La cançó em va semblar perfecta. A més, és d’un grup de Vigo.
カーラ・シモン。 / Jordi Otix
Assumim que la jove que va a Vigo a la recerca de les seves arrels paternes és representativa de la seva generació, i que els pares que ‘desenterra’ ho són de la seva. Quines diferències veu entre les dues generacions?
De jove pensava que la raresa érem nosaltres, criats en la responsabilitat de formar-nos i pensar en el futur. Quina diferent era la generació dels meus pares. És clar, després em vaig adonar que en realitat la generació anterior a la dels meus pares era molt pitjor quant a planificació de tot, i que el moment únic va ser el dels meus pares. Es permetien viure el moment sense pensar en les conseqüències de res. D’aquest fluir tinc nostàlgia malgrat no haver-lo viscut. ¿Com havia de ser? Ho entenc com el més semblant a quan un viatja, però de manera continuada. Ara em quedo aquí i penco tres mesos en aquest lloc que he trobat i després… No era tota aquesta generació, per descomptat. No sé si es repetirà. Sento que queda lluny, també pel tema de les comunicacions. Em deia una amiga dels meus pares: ‘Ens passàvem el dia esperant’. Potser algú tardava dos dies a arribar, o dos mesos. Em sembla poètic, perquè esperant sorgeix una possibilitat de reflexió, d’introspecció, de pensar-se a un mateix.
Tenia pensada ‘Romería’ quan va fer‘Estiu 1993’?
Ja tenia la preocupació, o la frustració, per la falta de memòria sobre els meus pares, a ‘Estiu’ sobre la meva mare. Em vaig passar tota la promoció d’‘Estiu’ dient que els records no es poden generar, que et pots apropiar del relat d’altres però no pots generar els teus propis records. Això, clarament, ‘Romería’ ho vol desmentir. En realitat, sí que es poden generar records. Jo tinc el cine per crear imatges que no tinc i ressuscitar els morts d’alguna manera.
A les cartes de la meva mare veig la seva manera d’entendre la vida, la seva relació amb les drogues i amb la feina, aquesta cosa que deia abans del fluir
Existeixen uns diaris de la seva mare?
Ja m’agradaria, però no. Existeixen unes cartes que són el més preuat que m’han pogut oferir. Tinc fotos, algun fragment de vídeo, però a les cartes hi ha la seva manera de parlar, amb aquest català de l’època. En les coses que escriu, sento que hi ha un retrat generacional. Veig la seva manera d’entendre la vida, la seva relació amb les drogues i amb el treball, aquesta cosa que deia abans del fluir. Moltes les va escriure des de Vigo, descrivint paisatges i el clima.
Espanya va fallar com a país en les crisis de l’heroïna i la sida?
Crec que va ser el país amb més casos de sida d’Europa en aquell moment, molt relacionats amb l’heroïna. Potser no es va fer gaire per parar-lo. Tenim totes aquestes mares gallegues reclamant que es parés el narcotràfic, i hi ha mil històries així. Va tenir un impacte molt fort. Els meus oncles em deien que totes les setmanes tenien un enterrament.
L’heroïna va acabar associada a un estereotip marginal, però ‘Romería’ mostra que no va ser així.
Em sembla que va entrar per classes mitjanes i altes. I va afectar tota mena de gent, com la sida, això s’ha d’entendre. Després les classes més altes es van anar allunyant, però va començar per fill.
Li diuen a la protagonista de ‘Romería’ que no és que el seu pare no volgués anar a veure-la, és que no podia anar a veure-la. En una història amb vol col·lectiu, sembla una clau molt íntima.
M’ha ajudat a entendre moltes coses. El meu pare va morir quan jo acabava de complir dos anys i els meus pares estaven separats perquè ell no va arribar a deixar-lo, cosa que em va permetre entendre la seva història d’amor i el final de la seva història d’amor. No ho va poder deixar. Sembla que el meu pare volia viure així, que l’heroïna era una elecció, però arriba un moment en què ja no és una elecció. Comprendre això va ser reparador.
La meva memòria està satisfeta i em sento lliure
Diria que hi ha tres nivells a ‘Romería’: el temps present de la pel·lícula, la reconstrucció imaginada de la vida dels pares de la protagonista i una dimensió onírica que connecta ambdós plans.
Aquesta dimensió onírica que dius és com una manera d’entrar en el passat. Afegiria el material que ella grava amb la videocàmera, que per a mi és el quart nivell, amb imatges amb una altra textura i que ressonen a la part imaginada. Sempre treballem amb aquests quatre enfocaments. Vam filmar la família de manera diferent de les altres dues pel·lícules perquè necessitàvem sentir la distància de la protagonista que acaba d’arribar a aquesta família. En canvi, la part del diari que ella imagina és una cosa més de càmera en mà i pròxima als personatges. Proposem una pel·lícula dins de la pel·lícula. Per a mi la protagonista no somia aquesta altra pel·lícula, sinó que la imagina, però imaginar i somiar són molt a prop.
Ha tingut reaccions per part de membres de la seva família paterna que hagin vist la pel·lícula?
Bé, en general, bé. Per a mi és una pel·lícula reparadora i crec que per a ells també una mica, tot i que els hagi tornat una memòria incòmoda.
Dona per tancat el cicle de ficcions autobiogràfiques?
Almenys de mirar cap al passat, sí. La meva memòria està satisfeta i em sento lliure. Ara que ja he creat la meva pròpia família, potser els tocarà algun dia en un futur.
#母はヒロインを去り彼女は私を持っていた