1732613994
2024-11-26 05:01:00
Què el motiva a escriure?
Sempre, des de ben petit, m’ha motivat llegir i escriure. D’adolescent vaig fer els meus primers escrits i fixi’s que li parlo de literatura, perquè jo segurament vaig créixer més amb el món audiovisual, el del cinema, i en cap moment en tingut la temptació de fer un guió. Algun cop m’ho han dit: «el cinema és ara la teva feina, perquè no fas un guió? Doncs no. A l’hora d’escriure m’estimo més fer literatura narrativa.
Té mirada cinematogràfica quan escriu?
Intento que no, miro que el llenguatge audiovisual no corrompi el llenguatge propi de la literatura. És evident que sempre caus a la temptació, per exemple, quan t’imagines una escena, però intento separar els dos llenguatges. El dia de la presentació a Girona em van comentar que se’n podria fer una bona adaptació cinematogràfica d’El dia de la mort d’en Roberto Bravo. Això ho deixo a qui s’hi atreveixi (riu).
El llibre parla del pes del passat, hi ha molts records seus?
Aquest és el meu tercer llibre i de les tres novel·les és la que pràcticament no té res de referents personals. Un 1% com a molt. A les anterior sí que hi havia molta collita pròpia de vivències personals. Al llibre sí que, per exemple, hi surt el món del periodisme i jo ho he conegut, com es treballa en una redacció, de quan feia crítiques pel Diari de Girona.
La falta de records autobiogràfics és la principal diferència entre aquesta novel·la i les anteriors?
Sí. El llibre es mou entre el present i el passat, a base de flashbacks per anar reconstruint-lo. Però manté el fil conductor de totes les meves novel·les, si és que n’hi ha un, intentar reflectir una generació que podríem situar entre els 35 i 45 anys que encara va molt perduda pel món tot i que se suposo que ja ho hauria de tenir gairebé tot fet. És una mica el que reflecteix el personatge principal a partir de les seves angoixes emocionals, a nivell de parella, laborals… el personatge viu amb dos amics perquè cap dels tres pot permetre’s ni llogar un pis en solitari.
Què ha fallat a aquesta generació?
Tinc la pregunta però no tinc la resposta. Aquesta és una generació que potser tampoc vol créixer, però també hi ha, per exemple, una generació tap per sobre que impossibilita avançar i has d’anar sobrevivint com pots. No ho dic jo, ho diu tothom, i això a la novel·la també hi surt reflectit.
Qui és Roberto Bravo?
El podríem definir com un d’aquells quinquis de poca monta dels anys vuitanta que podíem trobar en qualsevol ciutat de l’Estat. Al llibre he evitat referents d’espai/temps. Pots imaginar una ciutat d’extraradi de qualsevol lloc, i a nivell temporal, podríem estar força en el present, o com a molt uns cinc anys enrere, i quan apareix el passat, s’assembla potser al dels anys vuitanta. Roberto Bravo es podria englobar en aquesta iconografia. Un lladregot que va tirant com pot atracant estancs, farmàcies o benzineres. Vol apujar el llistó, vol fer alguna cosa més gran, i aleshores és quan tot es precipita.
Els vuitanta. Vosté va créixer en aquella època. Ho enyora?
Enyores que tenies una llibertat absoluta. Al relat Roberto Bravo, en una de les seves fugides de la policia, s’amaga uns dies a casa del protagonista, quan era petit. La irrupció d’aquest individu trenca la monotonia i la grisor d’aquella casa. El llibre comença quan ell, a partir que s’assabenta pel diari de la mort de Roberto Bravo, rememora el que van ser aquells dies, amb la trampa que la memòria a vegades tendeix a embolicar les coses més maques del que semblaven. La nostàlgia té aquest component, les vivències les passes per un filtre més dolç del que probablement havien sigut aquells dies. Tornant a la pregunta, a vegades tens la sensació que el passat era millor, sobretot si aquest passat era la infantesa, encara que t’autoenganyis una mica.
Què li agrada llegir?
Una mica de tot. Des dels clàssics catalans, Rodoreda, Pla, Segarra, literatura espanyola… no tinc gaires manies. Tinc autors clau, això sí, com Javier Marías, que per a mi, per desgràcia va morir fa poc, era un dels grans escriptors mundials. Mires de picotejar una mica de tothom, sense cap línia concreta. Puc llegir una novel·la, però també, per exemple, la biografia d’un director de cinema.
És difícil fer un llibre avui?
Sí, ho és. I més si tens la mala sort de no poder-te dedicar a l’escriptura. Has de trobar temps sota les pedres i això costa. Per desgràcia en aquest país ben poca gent es pot dedicar en exclusiva a escriure. I ho extrapolaria a d’altres arts, el cinema, la pintura, la música…
Quant de temps li ha dut escriure «El dia de la mort d’en Roberto Bravo»?
Quatre anys. Vaig començar en temps de pandèmia, i he anat fent, per plaer d’escriure. Ara per ara no pots visualitzar dedicar-te exclusivament a això.
Ja té pensat el proper?
[–>
Sí, de fet El dia de la mort de Roberto Bravo va ser com una sacsejada perquè jo ja tenia una novel·la encetada, que vaig aparcar quan va sortir aquesta idea, de manera molt visceral. Ho tenia tot molt estructurat i em vaig plantejar si calia deixar-la per una cosa que no sabia exactament per on començar. Però bé, vaig fer la tria i ara aquella pobre novel·la la recuperaré… si no tinc una altra sacsejada (riu). És complicat trobar el temps però espero que no hagin de tornar a passar quatre anys perquè vegi la llum.
続きを読むには購読してください
#カルレスリバス #私の導きの糸はまだ世界から大きく失われている35歳から45歳の世代です